Divendres: "pors tendres"

Avui és divendres 13, segons diuen un dia maleït. Aquesta tradició, com quasi totes, ve de la Bíblia. I és que es veu que Adam i Eva quan van menjar la poma, que en comptes d'un cuc tenia una pitó a dins, era divendres. Quan un va dir que tranquils, que eren quatre gotes i que tot seguit escamparia, era un divendres i estem parlant del diluvi. I quan a Jesucrist li van fer "ralet, ralet" amb uns “clauets” a les mans, també era aquest dia. I què dir deI 13? Només que el nombre d'assistents a l'últim sopar-merendola eren Jesucrist més 12 apòstols: total, 13. O sigui que la combinació de divendres i 13 “tiene más peligro que Wally con una tarjeta bonobús”.

De fet, la por aquesta la van aprofitar per fer-ne la peli i va tenir tant d'èxit que els productors es van adonar que la saga havia de continuar amb "Viernes 13: agárrala que me crece". Al paio de la màscara de hoquei al final de les pelis el pelen, però sempre trobaven la manera de ressuscitar-lo. Una mica com el Fraga, vaja. Per exemple, "Viernes 13 (4ª parte)" es deia "Capítulo final". Però a l'any següent van gravar la 5, "Un nuevo comienzo". I l'any passat van estrenar "Jason X" que començava així (i no és broma): "En el año 2455, un equipo de arqueólogos regresa a la Tierra ...". Es veu que ara n'estan gravant una altra que diuen que serà l'última i porta per títol, "Viernes 13: Esta si que sí".

A les persones ens encanta morir-nos de por. No en tenim prou amb les pelis que, per exemple, després d'un sopar a casa d'un amic, sempre hi ha el típic que proposa fer espiritisme, rotllo "ouija". Llavors posem el dit sobre el got de "Nocilla Dos colores" i vinga riure. Però en el moment en que al got li agafa “parkinson” i a moure’s per la taula, allò comença a semblar "Cine de Barrio" i no riu ni el Parada.

Arribem fins i tot a pagar perquè ens espantin. Com allò d' "El pasaje del terror". Ara que molt terror, no fa la veritat. Un cop hi vaig anar i la nena d' "El exorcista" s'havia clapat: "disculpi que la molesti però ara m'hauria de dir allò de “Mira lo que hace la guarra de tu hija".

La por és psicològica. Si vols no en tens. Ara mateix tinc el Fernandes davant meu de color verd i traient escuma per la boca, però sé que és una disfressa. No? Fernandes??. Fernandes??!!